MEDI AMBIENT
AIGUA
L’aigua: planificar, invertir, estalviar i administrar amb justícia
Els socialistes farem una gestió sostenible de l’aigua que garanteixi l’abastament i la qualitat amb el consens de tots. L’aigua és un recurs vital, del tot necessari per cobrir les necessitats bàsiques de les persones però també dels ecosistemes naturals.
L’aigua és un recurs escàs, sotmès a una pressió creixent que ha portat a la seva sobreexplotació en alguns casos, i calen mesures concretes per canviar aquesta situació. Encara es donen casos d’un ús de l’aigua ineficient i a vegades incompatible amb els objectius de creixement sostenible.
Existeix la consciència de que no es poden superar els límits. Existeix un límit natural a l’ús dels recursos d’aigua, més enllà del qual hi ha una pèrdua clara de qualitat i disponibilitat.
La recuperació integral dels costos, que marca la Directiva Marc 2000/60/CE, no significa deixar només en mans del mercat la distribució del aigua. Cal tractar l’aigua no com una mercaderia, sinó com un bé social i ambiental a protegir el que es compatible amb l’establiment de “bancs d’ aigua”. El reconeixement de la multiplicitat d’usos, amb diferents valors, que pot tenir per diferents territoris, obliga a una política diversificada de preus. Per afavorir un ús sostenible de l’aigua.
L’objectiu clau és assegurar la bona situació de les aigües l’any Això suposa:
—Donar importància de l’estat ecològic i químic de les aigües superficials.
—Donar importància de l’estat quantitatiu i químic de les aigües subterrànies.
—La inclusió de les aigües costaneres i els estuaris en els Plans Hidrològics de conca.
—Donar importància als ecosistemes associats a les aigües.
—Assegurar la participació de la societat civil en la elaboració i aprovació dels Plans Hidrològics de conca.
Seguint la Directiva Marc 2000/60/CE, transposada a l’Estat Espanyol a finals del 2003, i en procés de revisió podríem assumir que el problema de l’aigua pot ser més l’escassesa de qualitat que l’escassesa en quantitat.
La solució s’ha de centrar en restaurar el bon estat dels ecosistemes hídrics, a curt i mig termini, pel que cal dotar els mitjans que garanteixin l’accés a l’aigua potable de qualitat per tothom i, en general, a l’aigua com a recurs econòmic. La situació de sequera que patim cíclicament ha fet més transparents mancances estructurals en el proveïment d’aigua a petites poblacions, però també a les regions metropolitanes.
Per tant la nostra política de l’aigua conciliarà un exquisit respecte al medi, amb una alta qualitat del servei associat al cicle de l’aigua, una bona planificació i una bona gestió, basades en una concepció integral i sostenible de l’ús de l’aigua, ens ha de permetre obtenir els recursos suficients per donar resposta a les necessitats actuals i futures, i assolir-ho amb un esforç econòmic que la població i els agents socials del país puguin assumir.
Ara una nova política de gestió de l’aigua que fa efectius els criteris de la nova cultura de l’aigua, impulsada per la Unió Europea, és possible gràcies al treball del Govern en els darrers tres anys, ha passat del pla de les idees al moment de la seva materialització amb realitzacions concretes. En aquest sentit, és fonamental treballar per a una major conscienciació ciutadana. És el moment de executar les obres i de gestionar eficientment el Cicle de l’Aigua.
Objectius i mesures
1. Assolir la garantia de l’abastament amb quantitat i qualitat a tot Catalunya, amb un aprofitament integral dels recursos i millorant l’eficiència de la gestió:
—L’acabament en el termini previst la construcció de la nova dessaladora de la Regió metropolitana de Barcelona (60 Hm3/any), les instal·lacions d’osmosi a la planta de St. Joan Despí, les basses de recàrrega de l’aqüífer del Baix Llobregat i l’ampliació de la dessaladora de la Tordera a Girona. (20 Hm3).
2. Garantir el subministrament en alta a tot Catalunya.
3. Realitzar una programació de la utilització dels recursos hidrològics basada en la conciliació amb els futurs creixements urbanístics, prioritzant l’aplicació de les mesures d’estalvi i ús eficient de l’aigua.
4. Incrementar les mesures d’estalvi i eficiència, l’ús d’aqüífers i la posta en marxa de les reutilitzacions d’aigua residual regenerada a les noves instal·lacions de depuració ja acabades, com la del Prat de Llobregat, o en construcció o en projecte a Reus, Solsona, St. Feliu de Llobregat, Granollers o a Gavà-Viladecans.
Incentivar l’ús d’aigua regenerada (aigua depurada a EDAR públiques) al sector industrial.
Establir juntament amb el Departament de Salut els criteris necessaris per a l’ús de les aigües regenerades, de manera que no suposin un hàndicap insalvable.
5. Impulsar, els Bancs Públics d’Aigua que permeten un sistema de transferència d’usos, sobretot amb el sector agrícola, per millorar l’eficiència, i establir un mercat d’intercanvi de concessions regulat per el govern amb la participació ciutadana.
6. Assolir la depuració del 100% de les aigües residuals urbanes de tot Catalunya, com a salvaguarda de la qualitat dels nostres rius i del mar.
—Es continuarà la implantació d’acord amb el que s’ha acordat en el PSARU 2006 dels sistemes de sanejament i depuració en nuclis de menys de 2.000 habitants a tot el territori on s’han revelat dèficits importants.
Amb la participació de tots els usuaris.
La participació dels usuaris, no per ser un principi històric, ha de ser oblidat. De fet no cal reinventar: són les comunitats d’usuaris. Cal fer participar a tots els agents, no només els grups ecologistes, “punta de llança” del compromís ambiental, sinó també els Ajuntaments i els veïns, el sector industrial, agrícola i ramader, així com al propi sector empresarial del medi ambient, el món universitari i científic. Les organitzacions sindicals, juntament amb els consumidors han esdevingut imprescindibles per a la formulació de una fiscalitat mediambiental de caire social.
Participació que ha de portar també a la solidaritat. El consens ampli en les actuacions, a més de la transparència, portarà a compartir els problemes, element necessari per l’increment de la fiscalitat que serà necessari per afrontar els reptes de la demanda i del propi servei essencial.
Tanmateix, respecte de la participació com a principi rector d’una nova política hidràulica, cal anar més enllà, sobretot pel que fa al paper dels usuaris de l’aigua. Una política hidràulica realista ha de comptar amb el punt de vista de la demanda. Cal integrar els representants dels diferents usos i implicar-los en els processos de presa de decisions com a forma de fer-los corresponsables de les mesures a adoptar ja que, si no es compta amb ells, les decisions poden acabar no sent aplicables.
Impulsar i reforçar el paper com a òrgan deliberant i consultiu del Consell per l’ús Sostenible de l’Aigua.
També amb la participació del sector agrícola.
L’agricultura, en la seva funció de manteniment del territori, està afavorint el potencial de disponibilitat de l’aigua a Catalunya, ja que manté terrenys amb capacitat d’infiltració, ja que la seva acció millora el flux d’escolament a favor de la regulació necessària en zones mediterrànies.
El sòl agrari és un sistema territorial, inclòs en el cicle de l’aigua, que actua com un dels elements reguladors d’aigua més important de Catalunya. Ja dotat per la naturalesa i pel capital territorial acumulat per totes les generacions de pagesos de Catalunya. Que es manifesta en tota la seva dimensió en les crisis d’inundacions que es viuen en les zones més densament urbanitzades com a conseqüència del fenomen d’impermeabilització del sòl que s’hi viu.
Cal tenir en compte, finalment, que des de la perspectiva dels usuaris es compta amb uns drets històrics per a la seva utilització que han influït en al configuració del nostre model d’emplaçaments urbans i en la seva fesomia, per la qual cosa les intervencions s’han de promoure sobre la base de pacte i del contracte social. L’exemple del Pacte Territorial i del contracte global d’explotació, instruments que ha posat en marxa el Govern de la Generalitat en aquest mandat són les vies per a establir els compromisos als que avui aspira el conjunt de la nostra societat.
L’aigua te un valor cultural, social, territorial i ambiental, a protegir. Però també un factor productiu, que com tal ha de tenir un preu. Però ha de tenir un altre preu quan te un valor afegit, en la cohesió territorial, social o ambiental. L’agricultura ecològica, que arrela gent al territori, seria un cas clar.
En aquest sentit, s’ha de continuar treballant en l’ús eficient i l’estalvi de l’aigua.
Es seguirà treballant en l’optimització de l’ús d’adobs i de fitosanitaris tendint a la major harmonització dels interessos agraris i mediambientals.- S’impulsarà l’adopció de mesures tendint a la protecció eficaç de les captacions d’aigua destinades a proveïment públic.- En tant que l’aigua és susceptible de rebre pressions i impactes de costosa i problemàtica solució, s’impulsarà la consideració transversal de la protecció de l’aigua per tal d’integrar-la en polítiques d’agricultura, urbanisme, energia, transport i turisme.
Subvencionar la instal·lació de sistemes eficients amb l’ús de l’aigua (estalvi d’aigua).
Amb la col·laboració dels ajuntaments.
Aconseguirem la necessària sintonia amb els Ajuntaments. Les mesures que tensionen l’administració local, que són els representants dels usos més sensibles de l’aigua com és principalment el consum domèstic, són negatives per a la eficient gestió del recurs i la bona administració de l’aigua.
Les Administracions Locals actuant en el Cicle de l’Aigua podran coresponsabilitzar-se , a més de la gestió que ja realitzen, de la policia del domini públic hidràulic i el control de qualitat de rius i aigües litorals, i de la planificació a nivell local del sanejament i drenatge pluvial.
Corresponsabilitzant-se amb la recaptació i administració de tot o un tram del Cànon de l’Aigua, amb l’habilitació de les mesures de solidaritat financera entre territoris i la determinació de la contribució econòmica a l’ens regulador central.
Millorant la gestió.
Un dels desllorigadors de la crisi del finançament que ha patit l’Agència Catalana de l’Aigua rau en el model d’administració hidràulica que requereix Catalunya. Una ACA que bàsicament es dediqui al seu paper d’autoritat, fortament descentralitzada en els ens locals i que deixés el paper de gestió als ens als quals naturalment els correspon, tindria un pes econòmic molt més baix.
Més enllà de les mesures típiques de gestió empresarial, aquesta línia d’actuació té amplies possibilitats a partir de les mesures de “descentralització” en les Administracions Actuants i els Ajuntaments i una més correcte utilització de competències, no duplicant intervencions o aplicant subsidiarietat per evitar sobredimensionar els controls sobre els ens locals per part de l’Agència.
En la situació actual és clau no perdre de vista el que la societat està disposada a pagar, per no sobrecarregar la factura de l’aigua.
També es prioritzaran les inversions. En un nou encaix del Programa d’inversions, prioritzant l’acompliment dels objectius en el temps, un cop establerta la contribució dels Pressupostos de la Generalitat mitjançant el Contracte Programa, caldrà no oblidar prioritzar les infraestructures que suposin una aportació de nous recursos, com la dessaladora metropolitana o la connexió amb la de la Tordera, i totes les associades a les de substitució de l’extint Pla Hidrològic Nacional.
2. La protecció dels recursos hídrics i dels espais fluvials
La divisió administrativa que marca la Constitució ha portat sovint a que l’administració hidràulica de la Generalitat es concentri en la part de conques internes i no incorpori prou l’altra meitat de Catalunya; (es pot afirmar que la única política comuna ha estat fins ara la de sanejament d’aigües urbanes i la de control de qualitat del litoral).
Aquesta divisió administrativa fa oblidar que ambdós àmbits, Conques Internes i la part Catalana de l’Ebre, tot i ser diferents tenen problemes similars d’abastament, contaminació d’origen puntual o difós, regadius eficients, etc., encara que en proporcions diferents.
L’Estatut reforça les competències de la Generalitat en temes tant decisius per a la política de l’aigua com la ordenació del territori, la protecció de la natura i la biodiversitat, la política de costes, que afecten tot el territori català. Alhora, la concepció integral de la gestió de l’aigua a les conques hidrogràfiques que fa la Directiva marc de la UE, tendeix a reforçar implícitament les competències del Govern Central en les conques compartides. Així el Govern de Catalunya participarà i impulsarà:
· El procés de reforma de les Confederacions Hidrogràfiques (CC.HH.), per assegurar la intervenció real – no només formal – en el funcionament futur de la CH de l’Ebre. En qualsevol cas, la posició de Catalunya en el tram final de l’Ebre la ha de fer estar molt atenta a la gestió del conjunt de la conca, tant en quantitat com en qualitat.
· La revisió de la transposició de la Directiva Marc, que es concretarà en la modificació de la Llei d’aigües – que en part ja es va portar a terme amb la Llei del 2005 que modifica la Llei del PHN del 2001-.
· La revisió i posta en marxa de les mesures del Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. (Dins d’aquest marc reforçarem la planificació per subconques, incidint en la subconca del Segre).
Impulsarem la implicació necessària en la política de l’aigua de Catalunya dels tres Departaments de l’àrea del Territori: Política Territorial, (ordenació del territori i costes) Medi Ambient i Agricultura, Ramaderia i Pesca (regadius i nova PAC més orientada al desenvolupament rural) i el Departament de Medi Ambient.
RESIDUS
Avui ja no és objecte de discussió, que evitar la generació de residus, en totes les activitats, incloses les economies domèstiques reduir la seva toxicitat i augmentar la seva reciclabilitat, són objectius ambientals de primer ordre.
La gestió dels residus s’ha convertit en un dels problemes ambientals més urgents, tanmateix malgrat tot, el fet és, que la quantitat de residus que generem en termes generals augmenta, a diferència del que passa a la UE. Les raons són diverses, cost econòmic alt per aplicar mesures de prevenció, inèrcies en els canals comercials i en els hàbits de consum, necessitat d’introduir nous elements jurídics i econòmics que afavoreixin que el mercat actuï a favor de la prevenció.
No evitar els residus és un error. La solució és a les nostres mans:
— Es consumeixen recursos innecessàriament, moltes vegades no renovables.
— Es genera un problema ambiental de gestió final del residu, que podria haver-se evitat.
— S’encareix la producció de bens i serveis.
La situació de fragilitat i inconsistència en el camp de la gestió de residus heretada dels governs de CIU tot just comença a ser corregida per la gestió del govern de Catalunya. Si bé s’ha desenvolupat la Llei del Cànon que intentava reduir l’abocament en abocadors mitjançant una penalització de 10 euros per tona abocada, malgrat s’ha incidit amb subvencions i campanyes de comunicació per afavorir la recollida selectiva d’orgànica, i tot i que s’ha redactat un Pla Sectorial d’infraestructures, amb concreció real de noves instal·lacions per tractament de matèria orgànica i la resta per l’Àrea Metropolitana, els Vallès, el Maresme i el Baix Camp, el resultat ha estat tímid respecte el progrés de les recollides selectives. S’ha de tractar, per altra banda, de manera global, en forma clara i pedagògica per als ciutadans, i sense efectes greus sobre els pressupostos municipals, el finançament dels nous models de recollida i tractament dels residus.
Objectius i mesures
1. Aprofitar el marc de revisió del Programa de Gestió de Residus Municipals de Catalunya (PROGREMIC) posat en marxa pel Govern de Catalunya, que formula les bases per un nou Programa 2007- Aquesta proposta ha de ser la guia per a l’actuació futura, sobretot perquè contempla els principis ambientals que defensem i perquè s’emmarca en el compliment de les Directives Europees vigents.
— Desenvolupada en dos grans línies estratègiques suposa:
· Enfortir i estendre les recollides selectives de residus al conjunt del territori.efectuant la vigilància i el seguiment del seu acompliment.
· Tractar el 100% de les fraccions de residus, inclosa la fracció resta, prioritzant la valoració material i reduint i estabilitzant el rebuig a disposició final.
2. Fer possible el seu compliment, amb mesures i actuacions realistes i eficients, amb la implicació dels ens locals i els diversos agents socials, cosa que no s’ha aconseguit fins a la data. En aquest sentit, caldrà:
— Concentrar els objectius a curt termini de la recollida de la matèria orgànica segregada en els grans productors, mercats, restaurants, hospitals, escoles, etc. La recollida domiciliaria a les cases necessitarà d’un recorregut més llarg i una atenció pedagògica més intensa. L’excessiva pressió o sistemes de recollida que generin masses incomoditats desanimen el comportament, en general molt predisposat, dels ciutadans.
— Abordar la producció a escala industrial de nous combustibles renovables derivats de residus per a la indústria energètica i cimentera, davant de l’increment previsible del cost del petroli; tot proposant mesures de regulació que impedeixin pràctiques incorrectes.
No es pot abordar la valorització dels residus industrials com a combustibles de cimenteres sense disposar d’estudis epidemiològics que demostrin la seva inocuïtat ni sense exigir a aquestes activitats totes les condicions de plantes incineradores o pirolítiques.
— Mentre no s’assoleixin els objectius de reducció en la generació de residus i la reducció de tractament finalista, marcats en el PROGEMIC, el residu tractat, és a dir el rebuig de plantes de tractament, pot ser utilitzat també com a fracció a valorar energèticament, en les diferents modalitats d’aquesta valoració, sempre i quan el seu poder calorífic ho faci viable i s’hagin separat tots aquells contaminants dels residus que puguin ocasionar emissions tòxiques (de gasos àcids, metalls pesants i compostos orgànics persistents) no depurables.
— Aquest camí s’haurà de recórrer amb l’acompanyament tècnic i científic necessari, i haurà de servir també, per millorar i si s’escau incrementar la capacitat instal·lada de valorització energètica.
— Disposar de les instal·lacions necessàries per la gestió de residus decidides i ubicades amb l’acord de les Administracions locals, i des d’un punt de vista tècnic i ambiental, sense receptes ni limitacions que no estiguin basades en plantejaments ambientals i econòmics solvents.
— Pel que fa al emplaçament de les instal·lacions necessàries, el criteri de sostenibilitat vol dir que els equipaments ambientals han de ser tecnològicament sostenibles, però també que ha de ser sostenible la seva ubicació en el territori. No és sostenible que les distàncies entre els llocs on es produeixen els residus i els llocs on es tracten siguin excessivament altes. El criteri de solidaritat obliga a que els residus siguin tractats a la mínima distància del lloc on es produeixen, sempre que això sigui possible i en aquest sentit caldrà acompanyar i compensar als territoris on s’implantin aquests equipaments ambientals.
— Establir una Legislació Catalana mes complerta amb procediment d’ aplicació pel Reial Decret Estatal de Sòls Potencialment Contaminats amb un sistema obligatori d’ inscripció als Registres de la Propietat
Es tracta en definitiva de proposar el conjunt de mesures que són necessàries per complir amb les directives considerant, també, la seva repercussió econòmica sobre els Ajuntaments i els ciutadans.
Treballarem per l’assoliment dels objectius prioritaris de reducció en la producció dels residus, la reutilització dels mateixos i el reciclatge, per aconseguir un conjunt de mesures que donin estabilitat i solidesa al sistema de gestió integral dels residus. Els residus s’hauran de classificar o seleccionar en el lloc de la seva generació, en plantes de tractament, el més a prop en aquest punt, sempre amb l’objectiu de fer més eficients les fraccions valoritzables, destinant a abocador el rebuig de les operacions intermèdies. Com a principi general, només s’haurien de portar a abocador, aquells residus que no havent-se pogut preveure en la seva generació, no són reutilitzables, reciclables ni valoritzables energèticament. Considerem d’ acord amb les directives europees, que l’abocament hauria d’ésser la darrera opció de les alternatives de tractament, la opció menys desitjable de totes les possibles.
Donar suport a les mesures normatives que reforcin la el principi “qui contamina paga” per tal que els productes incorporin en el seu preu el cost del seu tractament com a residu, especialment en les fraccions diferenciades (vehicles fora d’us, neumàtics,…etc)
Promoure un pacte nacional per a la gestió sostenible de residus, que eviti la confrontació en les polítiques de residus i de les polítiques de fiscalitat ambiental.
ESPAIS NATURALS
Catalunya es un país petit, amb pocs recursos naturals, molt variat i humanitzat des de molt de temps, que és justament el que li ha conferit la seva gran varietat i diversitat. Alhora, l’augment de població i els canvis iniciats amb la industrialització l’han fet vulnerable des de fa més de 150 anys; el paradigma de la sostenibilitat – assegurar la continuïtat de les condicions de vida adequades a les generacions futures- a més de ser coherent amb els valors d’equitat i justícia social dels socialistes, és un paradigma útil com a principi organitzatiu per a la societat catalana. La sostenibilitat no pressuposa immobilisme, sinó adaptació i transformació intel•ligent del territori i les formes de vida; la sostenibilitat suposa preveure a mig i llarg termini les conseqüències de les decisions actuals, i ser conscients dels límits naturals en una perspectiva tant local com global, i de la necessitat d’adaptar-se als canvis que necessàriament han de venir.
Consolidar el sistema d’espais naturals protegits de Catalunya
Diagnòstic
En les darrers anys, el govern de Catalunya ha començat a afrontar els importants reptes plantejats en el camp de la conservació del patrimoni natural, i específicament en el de l’establiment d’un sistema d’espais protegits que pugui donar resposta a les problemàtiques actuals. Després de més de vint anys de gravíssims endarreriments en l’establiment de polítiques de conservació, i en general de planificació i gestió dels espais lliures, durant la darrera legislatura s’ha iniciat un canvi de rumb, que cal enfortir i consolidar si es volen assolir els compromisos de primer ordre que s’han d’acarar. En aquest sentit ha estat un encert l’encaix del PEIN amb la Xarxa Natura 2000, decisió que cal posar en valor
La conservació de la diversitat biològica, dels processos ecològics, i en general del nostre extraordinari patrimoni natural i cultural, precisa d’actuacions immediates i transversals. Més enllà de l’establiment definitiu d’un veritable sistema d’espais naturals protegits, que representi la columna vertebral de la política de conservació, i de la posada en marxa de plans específics de conservació de les espècies i els hàbitats més amenaçats, cal amarar el conjunt de polítiques sectorials i territorials d’aquesta sensibilitat ambiental. Avui ja és indiscutible que la conservació del patrimoni natural no és viable si es basa només en la protecció d’uns quants espais aïllats. L’aproximació ha de ser ecosistèmica i territorial, conservant les espècies i els hàbitats, però també els fluxos i els processos, la qual cosa només és factible mitjançant una política global de protecció, que doni lloc a un territori prou permeable en el seu conjunt per permetre la connectivitat i la pervivència de les espècies.
Per això, el planejament territorial i urbanístic han de tenir com a un dels seus objectius bàsics la protecció i la posada en valor del sistema d’espais lliures, i les polítiques agrícoles i forestals han de ser elements de gestió activa per a la millora dels sistemes naturals i culturals. Així mateix, els espais naturals protegits, en el marc dels objectius prioritaris de conservació, han d’incorporar els processos socioeconòmics compatibles, la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, i la implicació activa de les comunitats locals en la seva planificació i gestió, i convertint-se així en veritables exemples de bones pràctiques exportables al conjunt del territori.
L’establiment operatiu de la Xarxa Natura 2000, amb els elements de planificació i gestió, i els recursos que això precisa; el fre a la pèrdua de diversitat biològica per a l’any 2010, acordat en el marc del Conveni sobre la Diversitat Biològica de les Nacions Unides; i moltes altres directives i estratègies internacionals (Conveni de Barcelona sobre àrees marines; Acords del Congrés Mundial de Parcs de la UICN; Convenció Europea del Paisatge; Avaluació Ambiental Estratègica de Plans i Programes de la Unió Europea), són un bon exemple del grau de sensibilització i de compromís que existeix, i al qual cal donar l’impuls polític i administratiu necessari.
Objectius i mesures
Consolidar la planificació i gestió dels espais naturals protegits
1. Establir la Xarxa Catalana d’Espais Naturals Protegits.
— Aprovació de les figures de protecció especial necessàries per consolidar la Xarxa Catalana d’Espais Naturals Protegits.
2. Disposar dels instruments de planificació necessaris per a l’establiment d’un sistema d’espais protegits, sòlid i representatiu de la diversitat biològica, cultural i paisatgística de Catalunya.
— Desenvolupament i enfortiment dels sistema actual d’espais protegits amb la incorporació dels ecosistemes poc representats, amenaçats o d’especial interès.
— Establiment d’ un sistema d’àrees protegides marines, que asseguri la conservació a llarg termini dels recursos vinculats als ecosistemes marins.
3. Establir els mecanismes i instruments de gestió necessaris per al desenvolupament de la Xarxa Natura
— Tancament definitiu de la proposta de Xarxa Natura 2000 a Catalunya, i redacció i aprovació dels plans de gestió i de les mesures reglamentàries, administratives i contractuals necessàries.
4. Propiciar la definició d’un estratègia mediterrània d’espais naturals protegits, incorporant el sistema d’espais naturals de Catalunya a les xarxes internacionals, i potenciant específicament les àrees protegides transfrontereres.
5. Propiciar la definició d’un estratègia mediterrània d’espais naturals protegits, incorporant el sistema d’espais naturals de Catalunya a les xarxes internacionals, i potenciant específicament les àrees protegides transfrontereres.
— Impuls de polítiques de cooperació en l’àmbit mediterrani i europeu.
6. Establir les accions necessàries per donar resposta als compromisos de conservació per a l’any 2010 en el marc del Conveni sobre la Diversitat Biològica.
— Aprovació de la Llei Catalana de Conservació de la Biodiversitat, i elaboració dels Plans i Estratègies de conservació necessaris per a la protecció de les espècies i grups en situació d’amenaça i vulnerabilitat més gran.
— Regeneració i restauració dels hàbitats i ecosistemes degradats, i establir mecanismes de control i eradicació de les espècies invasores més perjudicials.
7. Desenvolupar les estratègies de desenvolupament socioeconòmic del sistema d’espais protegits, compatibles amb els objectius de conservació.
— Redacció de Plans de desenvolupament socioeconòmic per a les àrees protegides, com a instruments per a millorar el desenvolupament rural i la qualitat de vida de les comunitats locals.
8. Establir les estratègies de potenciació de la connectivitat ecològica i de conservació de les espècies i grups més vulnerables.
— Elaboració de l’Estratègia catalana de potenciació de la connectivitat territorial, amb la definició dels principals connectors ecològics i l’establiment de mesures per a la permeabilització del conjunt del territori, referents tant als usos en sòl no urbanitzable com als assentaments i les infraestructures.
9. Definir una estratègia de protecció d’espais naturals d’interès local, de caràcter municipal o supramunicipal.
— Protecció i millora específica dels espais litorals no transformats, i del conjunt dels espais fluvials.
10. Protegir i dotar de projecte viable els espais periurbans per tal que puguin mantenir el seu valuós paper territorial.
— Establiment de projectes viables de planificació i gestió per als espais d’interès local i periurbans, que mantenen un sistema d’espais lliures enmig d’àrees fortament transformades, i que pateixen una important pressió urbanitzadora.
11. Prevenir i mitigar els impactes negatius sobre el sistema d’àrees protegides.
— Aplicació de les avaluacions d’impacte ambiental (principalment de l’Avaluació estratègica de plans i programes), per tal d’evitar les actuacions negatives sobre el sistema d’espais protegits.
En aquest context, creació de una Comissió Executiva d’ Avaluació d’ Impactes Ambientals, per verificar la correcta aplicació, informació i participació dels ciutadans de la legislació en relació a les avaluacions de plans, programes i projectes (segons la legilació de la CE, Espanyola i Catalana), en tots els plans, programes i projectes d’ infrastructures i altres, per elevar el rang dels temes ambientals a nivell de la necesaria colaboració entre tots els Departaments de la Generalitat.
– Desenvolupament de la Llei 9/2006 de 28 d’abril sobre avaluació ambiental de Plans i Programes en la mateixa línia que la prevista en aquesta llei respecte les relacions entre l’òrgan ambiental i l’òrgan promotor.
Potenciar els espais naturals com a elements de dinamització social i econòmica
1, Promoure l’equitat i la participació de les comunitats locals, i del conjunt de la ciutadania, en els beneficis socials i econòmics que generen les àrees naturals.
— Establiment de processos altament participatius en la designació, planificació i gestió dels espais naturals protegits.
2. Incorporar plenament les comunitats locals en la planificació i gestió dels espais protegits, així com dels diversos agents interessats, assajant fórmules de governabilitat específiques de cada situació.
— Millora dels mecanismes de governabilitat mitjançant els instruments jurídics, polítics i financers necessaris, incorporant les diverses administracions públiques i la societat civil interessada.
— Impuls i estructuració d’una xarxa catalana de gestió dels espais naturals, a la qual es puguin incorporar les diferents administracions competents, les associacions de propietaris i usuaris, les entitats privades que tinguin aquesta vocació i les organitzacions de la societat civil que treballin amb aquest objectiu.
3. Impulsar les formes tradicionals de gestió del territori, així com el patrimoni cultural i etnogràfic, mitjançant la designació, si cal, d’espais declarats a tal efecte.
— Valoració dels costos, beneficis i impacte socioeconòmic de les àrees protegides, posant en marxa els mecanismes de reequilibri territorial necessaris.
4. Protegir i promoure els productes agraris, artesans i culturals com a béns patrimonials generadors d’activitat econòmica i de qualitat paisatgística, com també ho són les nombroses àrees arqueoògiques del territori català.
— Desenvolupament de mecanismes socioeconòmics per al foment dels mercats per als béns i serveis produïts pels espais protegits.
5. Enfortir la comunicació, educació i sensibilització pública.
— Identificar els aspectes bàsics per als programes d’educació, sensibilització i comunicació, i dissenyar els mecanismes d’informació dirigits als grups específics, incloent la potenciació del pes dels espais protegits en les programes regulars d’estudis escolars.
Millorar els instruments i recursos per als espais naturals
1. Proporcionar un entorn legal, polític, institucional i socioeconòmic favorable per a l’enfortiment del sistema d’espais naturals.
— Identificació de les llacunes i barreres legals que puguin obstaculitzar o retardar els objectius i les accions plantejades per a la consolidació del sistema d’espais naturals.
— Modificació de la vigent Llei d’Espais Naturals (12/85), per tal d’adaptar-la a l’actual marc conceptual, legal i socioeconòmic.
2. Disposar de l’estructura organitzativa més adequada per a l’administració dels espais naturals, d’acord amb els objectius plantejats i el nou marc resultant.
— Modificació de l’estructura actual i els circuits del Departament de Medi Ambient i Habitatge, per tal de corregir les disfuncions existents i donar resposta als reptes plantejats.
— Establir la Xarxa Catalana de gestors d’Espais Naturals protegits.
— Adequació de la gestió de les àrees protegides, en el marc dels mecanismes de governabilitat establerts a la nova Xarxa.
—Donar coherència i millorar les sinèrgies de les actuacions en el sistema d’espais naturals, mitjançant l’impuls a directrius i pràctiques comunes de gestió, en la línia dels treballs ja realitzats sobre aquest tema en el si de la secció espanyola de EUROPARC.
3. Avançar cap a una gestió efectiva del sistema d’espais naturals mitjançant l’avaluació continuada del grau de consecució dels objectius plantejats.
— Establiment d’un conjunt d’indicadors global per avaluar l’eficàcia, l’eficiència i la qualitat de la gestió, que permeti la millora continuada del sistema.
4. Garantir la disponibilitat financera necessària a llarg termini per al sistema d’espais naturals.
— Avaluació de les necessitats financeres dels espais protegits i identificació de les fonts de recursos necessaris (nacionals, internacionals, públics i privats) per a la seva adequada planificació i gestió.
— Foment de les oportunitats que ofereix la custòdia del territori per a la gestió dels espais naturals protegits.
— Col·laboració amb el conjunt d’administracions i amb la societat civil en l’elaboració i execució dels programes de finançament.
5. Disposar dels coneixements científics necessaris per a l’eficàcia en la planificació i gestió del sistema d’espais naturals.
— Impuls de la investigació aplicada interdisciplinària en els espais protegits, per tal de millorar el coneixement de la situació actual i de les tendències ecològiques i socioeconòmiques, i fomentar la divulgació de la informació.
6. Desenvolupar, aplicar i transferir tecnologies per a les àrees protegides.
— Promoció de l’establiment i transferència de tecnologies al voltant dels espais protegits, tant per a les pròpies necessitats com per a la cooperació internacional.
7. Millorar la formació i capacitació professional.
— Desenvolupament dels programes de formació i capacitació necessaris per als col·lectius professionals vinculats a la planificació i gestió de les àrees protegides.
Promoure la coordinació i cooperació amb les polítiques territorials i sectorials
1. Integrar el sistema d’espais protegits en el marc del planejament territorial, com a punt de partida d’una estratègia global ambiental i territorial de Catalunya.
— Incorporació dels espais naturals protegits com a elements vertebradors del sistema d’espais oberts en els corresponents Plans territorials parcials, que hauran de ser aprovats pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
2. Incorporar els objectius de protecció i gestió del patrimoni natural en el conjunt de polítiques sectorials amb incidència sobre el territori.
— Harmonització de les polítiques i lleis sectorials que tenen incidència sobre el sistema d’espais naturals.
3. Coordinar específicament les polítiques agrícoles i forestals amb les de conservació, per tal que les activitats agràries mantinguin el paper cabdal en la protecció del patrimoni natural de Catalunya.
— Aplicació de les mesures agroambientals, i en general dels criteris de protecció de sòls, diversitat biològica i paisatge, d’acord amb les estratègies ambientals transversals.
– Considerar el sol forestal arbrat com un recurs natural que cal gestionar adecuadament, ateses les seves funcions naturals bàsiques en tant que “captadors de CO2, i de prevenció de l’erosió.- Buscar la col•laboració i corresponsabilització dels propietaris forestals en la gestió dels boscos de ribera.
4. Potenciar la planificació, gestió i la indústria forestal.
– Desenvolupament del Pla de Política Forestal, amb els seus elements de planificació, producció i conservació, d’acord amb els objectius transversals de protecció del patrimoni, i mitjançant el disseny d’instruments adequats a la realitat social i econòmica dels boscos de Catalunya i de la seva indústria forestal.
5. Millorar la planificació i la coordinació en la prevenció d’incendis forestals.
– Enfortiment d’un marc estable de col·laboració amb el món local i les Agrupacions de Defensa Forestal en els àmbits de la planificació, millora de les infraestructures i formació per a la prevenció dels incendis forestals.
El medi costaner i el litoral
El litoral, amb la confluència del medi marí i el medi costaner (aigua/terra) conforma un ecosistema preuat i valorat, que cal mantenir i conservar.La gestió del litoral passa per reconèixer el paper fonamental que juga a Catalunya, tant econòmic com social i ambiental i per reconèixer també que es una zona vulnerable i complexa on conflueixen gran nombre d’efectes de tot tipus –es podria dir que tot el que passa en terra acaba repercutint en el mar i especialment en la franja litoral–. D’altra banda, l’ús creixent del litoral, com a lloc d’habitatge permanent o temporal, la utilització dels recursos de lleure i econòmics, l’aprofitament dels seus recursos pesquers i paisatgístics, el seu rol específic en la xarxa de transport i mobilitat de mercaderies i persones, i l’augment del nivell d’exigència respecte la qualitat – no només sanitària – de les aigües marines i del propi medi marí costaner, fa que cada vegada sigui més necessària la visió integrada i de conjunt, per tal que es puguin entendre i valorar les interelacions i influències mútues dels diferents impactes a que està sotmés. Per últim cal tenir en compte que a Catalunya hi ha en aquests moments a les Universitats i centres de recerca un coneixement científic important i pioner sobre el comportament del litoral com ecosistema que serveix de referència a tota la mediterrània.
Objectius i mesures
– Disposar d’un òrgan de tutela, orientació i definició de polítiques comunes de protecció integrada dels ecosistemes marins i costaners i de la franja del litoral en conjunt, on les administracions locals puguin jugar-hi un paper primordial
– Exercir les noves competències que sobre gestió del litoral hi ha al nou estatut per tal que les decisions que es prenguin responguin a directrius comunes i harmòniques en tot el territori
– Desenvolupament de la Directiva marc de l’Aigua en relació a la qualitat i al bon estat de les aigües costaneres i les masses d’aigua interiors
– Col•laboració i participació activa en la finalització a Catalunya de la delimitació de la zona de domini Públic Marítim-Terrestre
– Col•laboració i participació activa en la plena disponibilitat i accés al litoral al llarg de tota la costa catalana, possibilitant l’existència d’un “cami de ronda de Catalunya” sense interrupcions
– Impuls a un desenvolupament de la cartografia marina i la delimitació dels seus hàbitats principals
– Revisió de les polítiques de recollida d’aigües pluvials
– Reforç de les bones pràctiques ambientals pesqueres i d’acuicultura, tant en port com en el mar, respecte els residus orgànics, d’olis i hidrocarburs principalment
– Reforçar i completar el pla d’emergències
– Fomentar l’intercanvi de coneixements interdisciplinar i la seva aplicació a la gestió, en l’àmbit de tota la mediterrània.
Abecedari 